Psicologia infantil a domicili

Pàgina d'inici » Psicologia infantil » Adolescència i joves » Deixem d’utilitzar els sistemes de recompenses amb adhesius

Deixem d’utilitzar els sistemes de recompenses amb adhesius

baixaEstem molt acostumats a veure utilitzar sistemes de recompensa amb adhesius, cares o altres formes. Ho recomanen molts professionals, metges, professors, etc. Però són realment eficaços? Quines habilitats ensenyen als nens? Per què s’accepten tan bé aquests sistemes i les famílies els utilitzen?

Històricament, ha estat molt estesa la criança dels fills amb un enfocament autocràtic. Això vol dir que si el nostre fill es porta malament o no escolta, es recorre a obtenir la seva obediència amb l’ús de càstigs.

Però en les últimes dècades, les investigacions confirmen una vegada i una altra que les tàctiques punitives són perjudicials per als nens, i que poden portar a la llarga a problemes emocionals, psicològics i de relació.

Llavors, què se suposa que hem de fer els pares per mantenir els fills obedients si ja no estem autoritzats a pegar o cridar? Els pares necessitem i demanem alternatives.

Canvi de càstigs per recompenses

file000468334574Sota les regles del condicionament operant es va donar una eina als pares. En lloc d’utilitzar cops o càstigs, podríem fer servir caramels per atreure els comportaments que volíem. Certament molt més respectuós que l’anterior opció.

Així, comencen a aparèixer cartells amb adhesius, el reconegut “semàfor”: es dóna adhesiu verd per la bona conducta, grog per la neutra i vermell en cas de mal comportament.

Aquestes són formes bàsiques de modificació de la conducta. No té en compte el fet que els nens tenen pensaments i sentiments. Els humans som tan cognitius com emocionals.

Etiqueta = Control

L’ús de fitxes, recompenses i adhesius no fan més que reforçar a l’infant la idea que està sota el control i el poder d’aquells qui reparteixen els premis. Els nens es troben subordinats, estan controlats. Com a psicoterapeuta i especialista en salut mental puc dir que la subordinació i el control no són MAI saludables en les relacions humanes, a qualsevol edat.

El treball que faig amb les escoles, les famílies i els nens és ajudar-los a aprendre sobre formes d’encoratjar als nens a actuar de manera prosocial a través de guanyar-se la cooperació del nen en lloc d’obligar al seu compliment a través de càstigs o premis. Ajudo als adults a descobrir que hi ha darrere el comportament del nen, perquè puguem comprendre millor el seu pensament i ajudar a corregir les cognicions errònies que condueixen a comportaments que no són útils.

Tots els nens que es porten malament són nens que estan desanimats, i si, seguim les seves conductes amb un gràfic amb gomets, podem afegir més desànim encara. Estem enviant un missatge ocult de desconfiança al nen que diu: “Tu no pots portar-te bé a no ser que et doni un premi”.

Cooperació, No subordinació

Els mètodes que recomano – que es basen en la disciplina positiva – intenten produir canvis en el comportament a través d’estimular la motivació intrínseca del nen. Mostro a professors i a pares els mitjans per aconseguir un comportament cooperatiu mitjançant la creació de les condicions que inspiren els nens a voler ser d’utilitat per als altres; sentiments de pertinença i el respecte mutu. Sí, es necessita més temps i és més complicat, però tenim un repte molt important entre mans, criar fills feliços, autònoms i capaços per a les properes generacions.
Què podem fer si estem fent servir actualment sistemes de recompenses amb adhesius o altres? Cap problema, mai és tard per canviar:

1. Retireu els cartells. Informeu els vostres fills d’aquesta decisió i feu-los saber que confieu que ells sabran escollir el millor comportament en cada cas. Si el cartell es queda a la paret, que sigui decisió seva i que siguin ells els que posin els gomets i els gestionin.

2. Intenteu estimular sempre la cooperació. Deixeu que els nens participin i contribueixen en decidir les coses, també en com han de ser les rutines i les normes familiars. Fixeu-vos en les capacitats i habilitats de cada fill i aprofiteu-les. Els nens es porten millor quan es senten millor, per tant si els tenim en compte se sentiran valuosos dintre la família, la qual cosa ajudarà a la cooperació.

3. Enxampeu els nens portant-se bé. Eina molt important. Si posem en una balança les vegades que recordem als nostres fills que han fet errors i els cops que reconeixem que han pres bones decisions, cap a quin costat s’inclinaria? Deixem que prenguin decisions per ells mateixos i després reconeguem els errors, però sobretot reconeguem els encerts que fan, que hi són i molts durant tot el dia.

file1581282977082


8 comentaris

  1. Marta ha dit:

    Pregunta… El reconeixement per “enxampar les coses ben fetes” no segueix sent un sistema de recompensa en el fons? Social, no material, pero recompensa, no?

    • JuDiT ha dit:

      Hola Marta, podríem dir que es tractaria d’una recompensa social, però no qualsevol és vàlida, només aquelles frases i actituds que ensenyin habilitats per la vida que els portaran a confiar en ells mateixos i a ser independents. No es tracta de reconèixer que ha fet una cosa molt bé, es tracta de valorar l’esforç que han fet i que aquest esforç té uns resultats, que alguns cops seran bons i altres millorables, però sense desmerèixer l’esforç que sempre estem fent, perquè sempre estem aprenent. Es tracta d’estimular la motivació intrínseca (de dins cap a fora), que ells aprenguin a valorar els seus esforços i el que aconsegueixen per ells mateixos i no perquè després tindran tal premi o tindré contenta a tal persona. Per tant, molt bona observació la que apuntes Marta, perquè quan enxampem fent coses ben fetes es tracta d’utilitzar frases i accions que animin i empoderin per no caure, com tu deies, en continuar recompensant . No es tracta d’elogiar (s’ha cregut durant molt de temps que era molt important elogiar als nens perquè tinguin un concepte positiu d’ells mateixos i millorar la conducta). Si bé pot funcionar, s’ha d’anar amb compte també, igual com els premis i recompenses, perquè es poden tornar complaents i addictes a l’aprovació dels altres, i aquí és on et sorgia el dubte, suposo. El millor és canviar els elogis per estímuls: en comptes de “molt bona noia” podem dir “has fet una bona feina”; en comptes de “ho has fet molt bé” podem fer servir ” t’has esforçat molt” o “com et sents amb el que has aconseguit?”; en comptes de “T’has portat molt bé” podríem utilitzar “gràcies per ajudar”, etc.

      • Marta ha dit:

        En això últim, vols dir reforçar d’alguna manera la conducta, no la persona? M’explico, de la mateixa manera que si el nen es porta malament li dius algo com “no m’agrada aixo que fas” en comptes de “ets dolent”, per la cosa aquella de “atacar la conducta, no la persona”, hauriem de fer doncs el mateix pero amb les coses ben fetes?

      • JuDiT ha dit:

        Seria com dius Marta, fixant-nos en la conducta, però el punt de vista ha d’estar en el control intern, no el que pensen els altres sinó en el que pensa el nen. Recordar expressar el que veiem que han fet bé, conductes concretes “gràcies per ajudar-me a portar els plats”; “veig que has recollit les joguines”, que es donin compte que valorem els seus esforços i que els apreciem. Amb això ens pot servir també donar les gràcies per tasques tan senzilles com fer-nos un petó abans d’anar a l’escola, o deixar el raspall de dents i la pasta ben col·locats després de fer-los servir. Donar les gràcies i apreciar els gestos senzills de cada dia.
        Amb això el que pretenem és ensenyar actituds de respecte i interès pel seu punt de vista

  2. rdaban72@hotmail.com ha dit:

    Hola Judit!!
    Primer de tot, moltes gràcies per fer-nos arribar els teus coneixements en aquesta àrea, la qual trobo molt interessant. La majoria de pares ens trobem amb situacions en les que ja no sabem com actuar i de vegades actuem malament pensant que ho fem de la millor manera.
    En el meu cas, la meva filla de 9 anys és molt trampada i em demostra cada dia que ho és i jo li agraeixo amb frases com les que esmentáveu més amunt. Però quan es tracta de negar-li alguna cosa que vol fer o demanar-li de fer alguna cosa que no li ve de gust….llavors és quan arriba el conflicte. Acabem entrant en el joc de les negociacions i al final SEMPRE acabem enfadant-nos. Llavors reflecciona i sempre em demana perdó i “no ho tornaré a fer, mama”, però a la pròxima…..ja hi tornem a ser. Crec que amb quasi 10 anys això no hauria de passar, que ha d’entendre que quan és que no, és que no. Sempre he estat d’explicar-li el perquè de les coses, però arriba un moment que em canso de donar explicacions. No m’escolta.
    Gràcies!!

    • JuDiT ha dit:

      Moltes gràcies per les teves paraules rdaban72. La criança és un procés continu que va canviant. Els nostres objectius han de ser educar perquè els nostres fills siguin adults independents, autònoms i amb una bona autoestima. Això és el que volem tots els pares. Però això ho aconseguirem amb els aprenentatges, que els van fent dia a dia, i els errors són magnífiques oportunitats per aprendre moltes de les habilitats que volem que tinguin els fills quan siguin grans. Creiem que els nostres fills han de tenir certes habilitats superades després de tant temps dedicat a ensenyar-los, i en realitat han après coses en aquest procés però els reptes canvien, i potser ara la teva filla ha passat ja al procés d’individualització (rebel) que és el que toca, però no és el que teníem plantejat. No es tracta de cap fracàs en com heu estat enfocant fins ara l’educació,
      En negar-li coses, entenc que a priori ja heu discutit la norma, o consensuat quines són les regles. Si és així, el millor que pots fer és ser ferma en la teva decisió i dir NO, sense massa més explicacions. Quan ella està enfadada, no entrarà a escoltar cap discurs moral nostre, obtindríem una actitud defensiva i de resistència en lloc de comprensió i acord. És més fàcil i efectiu decidir el que tu faràs i mantenir-te ferma en la decisió. Evidentment pot ser que s’enfadi, digui algun insult, refunfunyi, etc. Expressara la seva frustració (de manera respectuosa amb els altres, aquí una altra oportunitat d’ensenyar una habilitat per la vida: em puc enfadar i com ho gestiono). Es pot enfadar, és evident que no li agrada el que he decidit, però no ens ho hem de prendre els pares com a quelcom personal o hem d’intentar calmar-la de seguida o no permetre-li que expressi la frustració. L’enrabiada no li durarà eternament, de manera que quan estigui calmada és moment de parlar de com ha portat la situació, com podria enfadar-se de maneres més respectuoses, i sobretot demostrar empatia i comprensió.
      Ella llavors tindrà oportunitat de reparar i dir “no ho tornaré a fer, mama…” fins a la propera.
      Si li volem demanar fer alguna cosa que no li ve de gust, pot ajudar mostrar empatia amb la seva situació (dir-li que comprenem que és un rotllo haver de fer tal o tal cosa), compartir les nostres experiències en moments similars (“a mi també em passa això quan”), parlar sobre els nostres sentiments en la situació “em sap molt greu que estiguis en aquesta situació i m’agradaria poder ajudar-te, però aquest cop no podrà ser” “realment veig que per tu és un problema, si vols podem discutir els límits en la pròxima reunió familiar, quan estiguem més calmats, ara no pot ser (a priori ja sap quina és la norma que guia la petició).
      La reconciliació també és important, cal ensenyar a reconèixer el que s’ha fet malament, veure la responsabilitat de cadascú en l’error (sense culpes) i mostrar disponibilitat de remediar-ho, reconciliar (mama, ho sento, filla ho sento) i resoldre intentant trobar una solució que agradi a tothom per properes vegades.
      Si demostrem la nostra comprensió amb la seva situació obtindrem més col·laboració. Continuarà fent estira-i-arronsa en les negociacions però no seran tantes ni tan feixugues, i sobretot no ens pesaran ni ens enfadarem tant.

      • rdaban72@hotmail.com ha dit:

        Gràcies Judit!!
        Sempre és positiu parlar amb persones com tu, per extreure conclusions noves de les situacions i per rectificar allò que fem malament o no acabem d’entendre. Un punt de vista extern, sempre és una ajuda.
        Sí, tal i com dius, quan prenc una decisió sóc ferme amb el que dic i intento no tirar la tovallola i ser conseqüent fins al final. Potser em falta això que dius d’intentar posar-me al seu lloc i fer-li entendre que a mi també em sap greu no poder-li dir que “SÍ”. Però és que en aquells moments….quan s’enrabia tant, és difícil parlar-li amb calma. El que sí haig de fer és esperar el moment per tenir aquest tipus de converça. Tot i que, quan ha passat la tempesta i ella mateixa reconeix que ho ha fet malament, ja en parlem i li explico que “no pot ser que reaccionis d’aquesta manera. Això ho fan els nens petits. Però tu ja tens quasi 10 anys…..”.
        La Jana i jo sempre hem tingut una molt bona relació (tot i el seu temperament) i fem moltes coses juntes. Però aquest estiu està com una mica més distant. Suposo que comença a necessitar el seu espai i ser més autosuficient. De vegades tinc por de ser massa autoritària (no sé com dir-ho) i que perdi la confiança a l’hora d’explicar-me les seves preocupacions. I més d’aquí a uns pocs anys, a la pre-adolencència.
        Bé Judit, ja no t’atabalo més.
        Un plaer compartir aquestes converces amb tu.
        I moltes gràcies.
        Rosa

  3. […] Sourced through Scoop.it from: juditteixidorpsicologa.com […]

Respon a Marta Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s